Investiguen l’escola Manyanet Sant Andreu arran del suïcidi d’una alumna de 15 anys
“Una nena de 15 anys se suïcida per presumpte assetjament escolar”.
Llegeixo el titular i una esgarrifança recorre la meva espinada. Ja fa més de 8 anys que a casa vam passar per un assetjament escolar i no puc ni imaginar-me el dolor i el sentiment de culpa dels pares. Ara mateix són a l’infern autoinflingint-se dolor a causa de les múltiples preguntes que avassallen el cervell. Sembla ser que han trobat un email en el Chromebook, anònim, és clar, on se li desitjava la mort. I a mi se’m para el cor i la meva desesperança creix en un globus negre que s’infla per moments.
Qui pot desitjar la mort d’algú? Per què? Què pot haver fet una persona amb 15 anys que mereixi aquest desig?
Vivim en una societat malalta que va normalitzant a poc a poc i amb un silenci còmplice actituds violentes, físiques i mentals. El jo per sobre dels altres és un punt de vista malaltís, fruit de la supèrbia i l’egoisme. Però ens l’hem fet nostre, ens hi hem acostumat, ens hem pervertit excusant-nos amb si no ho faig jo ho faran els altres. I així, com qui no vol la cosa i de la mateixa manera que s’omple un got, anem vivint amb la ferma convicció que hi tenim dret. Dret a queixar-nos, a ser maleducats, a jutjar, a prejutjar, a menysprear, a ridiculitzar la diferència, a etiquetar, estigmatitzar…. a estar per sobre. I això, malauradament, s’aprèn des de ben petit i no només a casa.
Si aquesta noia patia assetjament amb 15 anys, ja us podeu imaginar que era un 24/7. Perquè amb 15 anys ja tots tenen mòbils, accés a les xarxes i a internet.
L’infern d’aquesta noia no s’acabava en sortir de les 4 parets de la seva cambra de tortura particular. La por, la desesperació, el terror la perseguia arreu. Potser també això ens hauria de fer-nos preguntes sobre si fem bé de donar mòbils als nens sense exercir cap control? Però és clar, una vegada més, ens diem que és millor que tinguin mòbil a que siguin uns marginats socials. La societat ens hi empeny. Altra vegada l’excusa ens porta a justificar-nos.
També penso en l’escola, mare meva, quin paperot. Quina consciència els ha de quedar quan entre les seves aules i els seus sistemes de comunicació digitals s’ha anat forjant la tragèdia. A foc lent. A la vista dels qui no hi volen veure. Prioritzant l’empresa que el bé social que significa atorgar als nens un dret fonamental, el del coneixement. Altra vegada l’excusa, l’immobilisme, la manca de recursos, la improvisació i per sobre de tot, la opacitat. Senyors directors de les escoles l’assetjament escolar és un accident que passa a totes les escoles. Un de cada 4 menors pateix assetjament, però sí que és responsabilitat seva vetllar per la integritat física i mental dels nens que els pares i mares els confiem. Agafin el toro per les banyes i posin fre a aquesta xacra. Sol·licitin recursos, implicació institucional, el que els faci falta, però no amaguin els problemes sota la catifa. Perquè això pot acabar en una mort que els pesarà sobre la consciència per sempre més.
Com a societat podem mirar cap a una altra banda, podem fer veure que això de l’assetjament ha existit tota la vida, que són coses de nens, que els sobreprotegim massa i no els donem eines per defensar-se… però què voleu que us digui. Quan un assetjament acaba en suïcidi és que tot el sistema ha fallat. I tots formem part del sistema, fins i tot jo, que llegeixo la notícia des del sofà de casa, amb un cert sospir d’alliberament, perquè malgrat tot, el meu final va ser més feliç.
